A Carme Agustí

Sembla que la mort ens faci recapitular el temps que hem passat amb la persona que ja no hi és. He tingut la sort de poder compartir molts moments de la meva vida amb la Carme Agustí. Als quinze anys, vaig començar a anar a casa seva per a aprendre a solfejar i una mica de teoria musical. En aquell moment, ni jo ni ella podíem sospitar que la música ens portaria cap a un altre camí que no fos només la interpretació d’un instrument. Uns deu anys més tard, seria ella la que em donaria la primera oportunitat d’escriure un llibre. Un llibre sobre la seva mare, la soprano Conxita Badia, tota una responsabilitat i un gran repte. Ho vaig fer amb entusiasme, aprofitant al màxim les reunions que fèiem a casa de la seva germana Mariona amb d’altres amistats amb qui havien compartit moltes coses, amb la Mercè Rubió, la Rosa Mur…
L’experiència d’aquell llibre que commemorava el centenari de la seva mare, dos anys més tard, el 1997, va fer que la meva relació amb la Carme fos per sempre, anés més enllà de la relació de mestra i deixebla. Jo vaig acabar deixant els estudis de música, perquè, com ella mateixa va intuir, semblava que podia tenir més facilitat per a les lletres que per a les notes. I, gràcies a ella i també al meu altre gran mestre de música, en Xavier Turull, se’m va obrir un camí per viure aquesta expressió artística d’una altra manera, per poder posar la paraula al seu servei.
Amb el pas del temps, sentia l’afecte de la Carme amb més profunditat, i sempre amb la mateixa dolçor, amb el mateix somriure, amb la mateixa sensibilitat exquisida cap als altres, amb la capacitat subtilíssima que tenia per captar les necessitats de l’altre. Un do que la feia present sense envair, sense ocupar, que l’expressava sense imposar-se, que donava al seu entorn una pau i una harmonia com no crec que torni a veure mai més. I al seu costat, com si fos un gran roure, hi havia la gran personalitat del seu home, d’en Josep Maria Ainaud de Lasarte, que era un prodigi de coneixement, de memòria, de conexió entre idees, de curiositat, d’explicar la realitat amb paraules que poguéssim entendre tothom de la manera més generosa possible, sense caure en l’erudició buida i excloent, ni en l’orgull, ni en la vanitat, tot el contrari, amb un humanisme ple d’humanitat i tan extrany de trobar. La Carme se l’escoltava com si fos la primera vegada, amb la mateixa atenció i curiositat, amb el mateix respecte. Estar amb la Carme i en Josep Maria era poder viure un instant de plenitud humana irrepetible, miraculosa. L’amor i la saviesa s’emmirallaven en l’un i en l’altre.
El temps ha anat passant, i vaig poder estar sempre a prop d’ells i seguir aprenent d’ells, del seu exemple. Vaig poder viure amb ells tardes i tardes de converses que em feien sentir la persona més privilegiada del món.
La Carme va ser la meva mestra de música, i sobretot la mestra en bondad, en paciència, en generositat, en acceptació, en tants valors que, dits ara, sembla que perdin força, i en canvi, reviuen més que mai en la seva absència. Uns valors que són un tresor, la millor herència que es pugui rebre, la millor lliçó de vida que es pugui tenir.