La música per a violí ha donat molts estils, encara que puguin ser aparentment semblants. Ahir, mentre escoltava el Josep tocar Toldrà, Granados, Morera, Blancafort, Mompou, Lamote de Grignon (Joan) i Massià, pensava que havien fet un llenguatge molt diferent de la resta de cultures musicals. Tenen ben poc dels italians antics, com Vivaldi, Corelli o Tartini (deixem Paganini a part, que seria la culminació de tots ells), que són juganers, lluminosos, exagerats, efectistes i aguts tant en registres com en recursos expressius amb l’arc i el pizzicato.
Tampoc tenen res a veure amb els francesos, amb Debussy, Ravel, Fauré, Poulenc, que són prosòdics, i disculpeu la paraula. Vull dir que els sento com si sentís parlar en francès, voluptuosos, melancòlics, coloristes, elegants, refinats, provocadors. Ni podem dir que ens assemblem als alemanys, que són densos, de colors foscos, abundants en acords, complexos en l’harmonia, de sentiments profunds i que no es poden explicar amb paraules.
Estem molt lluny de l’estil eslau, dels russos, txecs, romanesos, polonesos o hongaresos, que sonen sentimentals, melòdics, dramàtics, que s’enfilen ràpidament per escales vertiginoses que es perden en l’agut més prim de la corda del mi o amb sons harmònics i cops d’arc temperamentals i populistes.
Els músics catalans són tristos, pensava. Potser sí que ho sonen, potser perquè són poètics, lírics, inocents, discrets, de vegades irònics, exaltats, atents al significat de les paraules que els inspiren, a una llengua enamorada de la metàfora, a una nostàlgia que no és ni nòrdica ni mediterrània, sinó més aviat producte d’aquest mar i muntanya del paisatge que li dóna uns clarobscurs més propis de l’estat d’ànim d’un poeta.
Mònica Pagès 