Eduard Toldrà va trobar l’amor de la seva vida en un poble petit de l’Alt Empordà, enmig del parc natural de Les Alberes: a Cantallops. Sembla una feliç coincidència que el poble de l’esposa de Toldrà i dels seus estius en família faci referència al fet de “cantar”. Un cant de llops, és clar, un cant de la naturalesa. Encara es conserva una taula de pedra on s’asseia a la fresca amb les seves partitures i un càntir. La seva ombra perdura.
Quan els Pirineus vénen a morir al mar, al Cap de Creus, deixen al seu pas un paisatge feréstec, imperturbable, indiferent al pas fronterer de La Jonquera, que està ple de gasolineres i de camions, de motels, prostitució i centres comercials amb cartells lluminosament escandalosos que recorden Las Vegas.
Des d’allí, la carretera estreta i curvada va portant cap a un altre món. El de les alzines sureres, el de les oliveres i el dels xiprers. Un camp amb figueres i ametllers, profundament mediterrani. La música de Toldrà posa sons a aquesta plana entre turons que s’extén fins al golf de Roses. Toldrà componia acords com les fileres de xipresos que fan de mur a la Tramuntana, amb notes que tenen el color torrat dels marges de pedra seca. Les seves melodies tenen la llum d’aquest paisatge, l’impuls del seu vent i la lleugeresa dels núvols que van dibuixant el cel. Natura musical que acull l’ànima i l’expandeix.
Mònica Pagès 