Deien els savis antics que la virtut està en el terme mig, és a dir, ni fred, ni calent, ni blanc ni negre, ni buit ni ple. La virtut seria la balança, l’equilibri, el punt just que divideix aquesta realitat dual i, al mateix temps, les conecta en dues meitats perquè ens adonem que tots els extrems són dolents i que una possible perfecció estaria en aquell entremig que els equipara.
Però en art, i concretament en música, què seria el terme mig? Quina seria la virtut que es troba entremig dels dos extrems? Pot haver alguna cosa que no sigui ni el sublim ni el mediocre? En creació i recreació artística, no hauríem de parlar de “tot o res”?
De tot, hauria de ser quan parlem de compromís, d’entrega, d’esforç, de risc, de voluntat, de passió, de consciència de les dificultats i dels límits, de capacitats. De res, hauria de ser quan parlem de comoditat, d’interès, de vanitat, d’ignorància, de materialisme, d’abús d’un recurs o d’una inèrcia, de repeticions, de còpies, de mandra, d’autocomplaença, i de moltes coses més.
L’expressió artística, l’expressió musical, posa a prova els extrems per a trobar, justament, aquest terme mig on poder conrear la virtut, la mesura, l’harmonia, l’equilibri, la forma en la seva plenitud, sense excessos ni mancances. I, com s’aconsegueix? Amb el risc i l’honestedat, amb l’impuls i el dubte, amb el desig i la sinceritat. Potser puguin semblar conceptes contradictòris, però els artistes, els músics, que arriben a un grau molt elevat de domini estètic saben trobar aquest punt mig entre aquests extrems que els fa grans virtuosos.
Mònica Pagès 