Fa temps que vull investigar una hipòtesi que tinc al cap. La relació entre la guerra i la música. Quan dic guerra, no vull dir la que entenem avui, la de míssils i bombardejos aeris, sinó la que es feia per Europa entre els segles XV i XIX, la que es tenia cos a cos en un camp de batalla, la que es feia amb una jerarquia de graus militars que després, per ordre del rei o de l’Emperador, esdevenien nobles i es feien amos i senyors de les terres conquerides.
La meva hipòtesi sosté que la música de cambra i la simfònica estan estretament lligades amb l’aparició d’aquesta noblesa militar, que anava des del rei fins al baró i que fornia castells i corts plens de l’opulència dels triomfadors en la batalla. En aquestes corts, apareixia la música instrumental per la simple raó de què en el camp de batalla la guerra també es feia amb música, o, si més no, amb els sons de tambors i trompetes, que avisaven de l’inici de la confrontació i de la retirada. Tot exèrcit tenia la seva banda de músics, de metall i percussió, per a animar els soldats a trobar l’impuls suficient per a lluitar a vida o mort. Ho devien fer com ara veiem els partits de futbol, si fa o no fa.
Guanyada la batalla i els honors, i conquerida la terra, el general o el capità accedia a un títol nobiliari que el convertia en el senyor feudal d’aquell territori, el qual controlava des del seu castell o palau amb més o menys tranquil.litat, fins que no es tornés a declarar una altra guerra. Era llavors, quan en els moments lúdics del tedi, aquell príncep, marquès o comte creava la seva cambra d’instruments, de violins, violoncels i clavicèmbals, a més de flautes, oboès i trompes, per a poder-se recrear auditivament en la sofisticació que no trobaria mai en la música de fons que acompanyava la batalla.
Per això, he arribat a la conclusió que el desenvolupament d’aquest estil musical, l’anomenat genèricament clàssic, però que comença amb el Renaixement i que acaba amb el Romanticisme i el postromanticisme, fins a la primera meitat del segle XX, es concentra en els focus més bel·ligerants de la Història i en els territoris culturals amb una noblesa terratinent més forta i ostentosa. Des d’Itàlia, fins a França, passant per Alemanya i Rússia, ciutats com Venècia, Florència, Manheim, Viena, Praga, Leipzig, Berlín, Sant Petersburg o París, esdevenen referents inqüestionables en la creació de la música no popular, sinó deguda a una creació basada en el contrapunt que elabora l’harmonia i refina la melodia. I així neix aquesta tradició musical que al nostre país només arriba a través de l’església i de la burgesia i que no pot desenvolupar-se al mateix nivell que en aquest altres llocs d’Europa precisament per mancar-li una noblesa militar que hagi sentit la música instrumental com un alleujament espiritual i sensitiu a la càrrega de la seva consciència.
Mònica Pagès 